En el siempre vital y aleteante blog de Salvia, hoy respira este poema.
Está inspirado en una canción de cuna valenciana, toda infancia, toda luna y aroma de nocturno azahar.
El autor es Joan Carles Ortega Berenguer.
La belleza y la emoción prendidas en cada palabra, la eufonía de la lengua, son... para quien lo lee.
El meu fill té la gràcia...
(Joan Carles Ortega Berenguer)
El meu fill té la gràcia
de la flor del taronger,
de les fulles de la farra
i de la vitalitat del paper:
escriu amb tota l’ànima
per als qui venen després,
sap triar la metàfora
i tessar l’argument.
Si l’afrontes, t’enxampa,
si el beses, t’encén:
el meu fill és aigua brava
d’un toll d’aiguardent;
juga al “pot tirat” de la Paraula
amb els esperits del Vent;
té més vista que una àliga
encara que el vegeu dorment.
El meu fill és lluna blanca
damunt d’un cim permanent;
si hi ha boira, l’escampa,
si rellampa, és molt valent;
el meu fill és estima franca
i té l’empatia de l’Innocent;
la seua imaginació s’enjogassa
quan cal dir quelcom potent.
El seu cor es torna magrana
si algú necessita aliment.
